El ciclo de la vida a través de las emociones

- Psicología, Reflexiones, ideas y obsesiones varias -

Lo que pasa en los despachos afecta a las personas

Primer parlaré de les persones.

La L. va ser abusada sexualment pel seu pare durant anys, des d’una edat en què no era conscient del què significava el que estava passant fins que va ser prou gran com per denunciar-lo i aconseguir que per fi aquell desgraciat fos tancat a la presó.

Però la seva infància, la seva innocència, ja havien estat malmeses. Ella sabia que el que passava no era correcte, però ho callava per fer-ho servir com a moneda de canvi per fer el que volgués i tenir permís per veure la seva mare. La perversió de l’abusador va arribar a fer-la còmplice del seu fastigós crim. Després de més d’un any al centre es va sentir prou segura per parlar-me sincerament dels abusos per primera vegada. Ahir em deia “Anna, no deixis que se m’emportin, no em deixis marxar siusplau”.

El M. va venir a Espanya als 10 anys quan es va poder escapar de casa seva perquè feia un parell d’anys el seu pare, que l’havia maltractat sempre perquè era entremaliat, no li agradava anar a l’escola i no es portava bé, li va trencar els dos braços en una de les seves pallisses, i ell va decidir que ja no volia estar més amb aquell home. Un cop arribat aquí es va trobar sol i va sobreviure al carrer com una rateta, menjant el que trobava o podia robar, creixent com les males herbes, fort però sense control, desenvolupant habilitats de supervivència inimaginables per nosaltres i les nostres comoditats, però alhora deixant d’aprendre’n altres com la confiança i la capacitat de socialitzar. Ara ja és capaç de mirar-te a la cara i mantenir una conversa extensa, ja se sent amb la confiança de compartir les seves reflexions i la maduresa que li ha donat la vida al carrer. I hem descobert un home magnífic de 17 anys que vol ser mecànic i fer coses per ajudar els altres. Ahir em va mirar molt seriós i em va preguntar “He de marxar sí o sí oi? No puc triar?”

La S. va créixer a casa seva, amb els seus pares i germans, aparentment tot correcte. Si no fos perquè els seus pares tenen disminucions psíquiques severes que els van impedir donar-li a la nena una mínima educació i pautes per la vida. Quan va arribar al centre no havia utilitzat mai una compresa i no sabia dutxar-se correctament, apart de no haver estat escolaritzada, com molts dels que ens arriben, i no tenir ni les més mínimes capacitats de relacionar-se amb els altres o de controlar els seus impulsos. Això sí, sabia com guanyar diners prostituint-se quan calia i es coneixia totes les drogues que es poden trobar al carrer. Ahir em deia “Però si jo no vull marxar per què m’obliguen?”

I podria seguir així fins a 27 nois i noies menors d’edat, tots tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat de Catalunya, la famosa i omnipotent DGAIA. Gràcies a aquesta institució ahir es van repetir frases de l’estil “Aquí hi he trobat una familia, no vull marxar”, “Per primera vegada he dormit sentint-me segura en un lloc, ara he de tornar a començar de zero?” o “Ens tracten com a titelles, juguen amb les nostres vides sense consultar-nos a nosaltres, no és just”.

Tots ells vivien en un centre terapèutic des de feia com a mínim un any, havien iniciat processos de canvi molt importants, oportunitats per tenir una vida millor, digna, el que tots els infants i adolescents es mereixen.

No estem parlant de nois i noies normals, que ja es mereixen atenció i suport en moments de canvi a les seves vides, i que sens dubte el reben del seu entorn, com ha de ser. Estem parlant del sector més vulnerable de la nostra societat, nens i nenes que han tingut la mala sort de néixer en llars que no els van poder o saber protegir com cal, que van viure experiències que no haurien d’haver viscut mai i que van saltar-se aprenentatges molt bàsics i necessaris per tenir una vida plena, de confiança i amb respecte.

Són les persones que representen la pitjor cara de la nostra societat, que carreguen els defectes i els efectes de tot el què s’ha fet malament abans d’ells i que han de ser especialment protegits per les nostres administracions.

Per això vivien al centre terapèutic, per créixer com a persones sanes i tenir les mateixes oportunitats que els altres.

A tots, sense excepció, els va costar integrar-se al centre. No confiaven en ningú, les seves vinculacions fins al moment havien estat desastroses i tot el que havien après era que no podien relaxar-se mai, que la vida és una selva on només sobreviuen els més forts, on la violència, les drogues, els abusos i els maltractaments són conductes normals dels adults i ells havien d’aprendre-les també.

A tots els va costar desprendre’s de tot això i començar a confiar en les bones persones que els estaven intentant educar, que els mostraven afecte i els cuidaven a canvi de res, que els donaven oportunitat rera oportunitat mentre ells es formaven com a persones.

No denuncio en cap cas que la DGAIA hagi volgut finalitzar el contracte amb el centre terapèutic, hi tenen tot el dret i suposo que els seus motius, contra els quals no hi tinc res a dir (sí a opinar, però ningú m’ha preguntat).

Denuncio la forma en què ha executat aquest final de contracte, ho denuncio en nom de 27 nois i noies vulnerables que han estat arrencats de forma indecent i sobtada del primer lloc on s’han sentit segurs i protegits a la seva vida. Sense temps a preparar-ho, sense informar-los prèviament, ni als nois i noies afectats ni a l’equip educatiu i terapèutic que era fins ahir responsable del seu benestar i la seva evolució, sense deixar que acabin la feina començada, obligant-los a deixar a mitges un tractament que de sobres estava demostrant que funciona.

Ho denuncio perquè és terapèuticament aberrant i contraproduent trencar els pocs lligams sans que aquests nois i noies havien establert per primera vegada i posar-los en risc d’una forma tan cruel com evident.

Per qüestions que imagino polítiques, per interessos que s’escapen del meu coneixement i també de la meva lògica, es posa en perill la salut mental i els projectes de vida de 27 nois i noies que no s’ho mereixen, que no han estat consultats ni escoltats i que espero que donin una lliçó a tots els que han jugat amb les seves vides i se’n surtin.

Alguns tiraran endavant malgrat aquest fort cop emocional, altres tornaran enrere i s’agafaran a les idees que els han acompanyat sempre: no es pot confiar en ningú, la gent és dolenta, no tinc control sobre la meva vida, he de pegar primer abans que em peguin a mi.

És una llàstima i ho denuncio així perquè no puc fer res més amb el meu sentiment de ràbia i impotència.

Això és mala praxis.

< Entrada más antigua Entrada más reciente >

Entender la Alta Sensibilidad para mejorar las relaciones familiares

Por Anna Romeu Mateu • 13 de febrero de 2026

Cada vez hay más personas que descubren que viven con un rasgo de personalidad llamado Alta Sensibilidad . Un rasgo que no es ningún diagnóstico, pero que puede influir profundamente en la forma en que percibimos el mundo, las relaciones e incluso nuestra salud emocional. Una de las primeras cosas que exploramos es lo que llamo “Las cuatro tareas de las personas con Alta Sensibilidad (PAS)”, un recorrido que muchas personas realizan cuando descubren este rasgo: 1. Aceptar el rasgo y obtener toda la información posible sobre él. 2. Reescribir la propia vida desde esta nueva mirada. 3. Adaptar la vida actual a la propia manera de ser, equilibrando necesidades internas con las demandas externas. 4. Buscar conexiones auténticas, crear red con personas afines y sentirse comprendido. Este proceso no solo es útil para quienes tienen este rasgo, sino también para todas las personas que conviven, trabajan o quieren a alguien con Alta Sensibilidad. En uno de los últimos talleres de la Comunidad PAS nos centramos en trabajar especialmente dos aspectos: Cómo nos afectan las etiquetas sociales, tanto si son positivas como negativas. Y cómo encontrar una respuesta clara ante situaciones que nos han herido, sin necesidad de justificar constantemente nuestra forma de ser. Una de las frases que más resonó aquel día fue: “Soy sensible, sí. ¿Y qué?” Una afirmación que rompe estigmas e invita al respeto. y también reflexionamos sobre el estilo de vida que llevamos: ¿Estamos expuestos a demasiados estímulos? ¿Nos falta espacio de calma? ¿Mantenemos relaciones que nos desgastan? Son preguntas que pueden ayudarnos a todos, tengamos o no este rasgo, porque nos invitan a revisar cómo nos cuidamos y cómo nos relacionamos con nuestro entorno. Próximo Taller Presencial en Barcelona Se acerca el próximo taller, dirigido tanto a personas con Alta Sensibilidad como a personas interesadas en conocer mejor este rasgo, será presencial en Barcelona. En un espacio íntimo, reflexivo y práctico, trabajaremos para entender mejor cómo afecta la alta sensibilidad a las dinámicas familiares y cómo podemos mejorarlas. Además, puedes venir acompañado de un familiar, ya que hablaremos de vínculos, comprensión mutua y formas de convivir desde el respeto y la sensibilidad. 📍 Taller PAS – Sábado 21 de febrero en Barcelona (de 10 a 12:30 h) 📍 Lugar: Carrer de la Gleva, 3 – Barcelona (cerca de Plaça Molina) 🕓 Plazas muy limitadas – Inscripciones abiertas en el siguiente enlace: TALLER PAS Gracias por estar aquí y por querer mirar el mundo con más empatía, información y conciencia.

Trauma colectivo: cuando el dolor es compartido

Por Anna Romeu Mateu • 23 de enero de 2026

Vivimos en un mundo atravesado por emergencias globales que afectan a muchas personas al mismo tiempo, y eso es innegable. La crisis climática, los conflictos armados, las pandemias o los desastres inesperados ya no son hechos lejanos: entran en nuestros hogares a través de las noticias, las redes sociales e incluso de vivencias directas. En este contexto, cada vez se habla más del trauma colectivo o trauma compartido: un impacto emocional que no afecta solo a individuos de forma aislada, sino que golpea de lleno a comunidades enteras. Este tipo de trauma no implica necesariamente haber vivido el acontecimiento en primera persona. Saber que “eso ha pasado”, identificarse con lo ocurrido, reconocerse en ello o sentir que podría haber sucedido cerca, genera miedo, vulnerabilidad y una sensación de pérdida de seguridad. A nivel de salud mental, esto puede traducirse en ansiedad, tristeza, hipervigilancia, dificultades para dormir o una percepción del futuro marcada por la incertidumbre. La reciente tragedia ocurrida estas Navidades en un local de ocio en Suiza, con la muerte de numerosos jóvenes, es un ejemplo estremecedor. Más allá del dolor de las familias y de la comunidad directamente afectada, muchas otras personas, especialmente jóvenes, pueden experimentar un fuerte impacto emocional: es fácil que se produzca una identificación lógica con las víctimas y que, a partir de este momento, sientan un mayor miedo a salir, se sientan inseguros en ciertos espacios cerrados o experimenten una sensación de injusticia difícil de digerir. Es importante diferenciar entre una reacción emocional normal y un trastorno. Ante hechos de esta magnitud, sentirse conmocionado, triste o inquieto es esperable y saludable. Hablamos de trastorno cuando estas reacciones se intensifican, se cronifican o interfieren de forma significativa en la vida cotidiana : hablamos entonces de una incapacidad para funcionar, de una evitación persistente, de revivir constantemente el suceso o de un profundo malestar emocional sostenido. Reconocer el trauma colectivo no significa patologizar el dolor, sino legitimarlo. Y también es importante recordar que la salud mental no es solo individual: se construye y se repara en comunidad. En un mundo sacudido por grandes emergencias, el cuidado emocional es, cada vez más, una responsabilidad compartida.